El jugador que sempre guanya

Naixem, creixem, consumim, ens reproduïm i morim. Menys per néixer, per la resta hem de pagar. Des de petits aprenem que els diners són la base de la nostra existència. Els pares ens recordaven “nen, estudia! fes els deverts així quan siguis gran podràs tenir un bon lloc de treball, que els diners fan molta falta!”. Així vam donar la benvinguda al RENDIMENT, la base del nostre sistema Capitalista. Quan un dels companys d’institut plantejava -a casa- una forta motivació per estudiar Filologia, o Psicologia, o Sociologia o encara pitjor, Belles arts, inevitablement els papes deixaven caure un “ai, vols dir que et guanyaràs la vida amb això? Diuen que els enginyers van molts buscats, paguen molt bé!”. Així, a la majoria, el rendiment econòmic de la seva futura ocupació i un mal consell dels pares, els duu a estudiar una carrera que no els agrada però que té sortida professional.

No és que els pares siguin males persones, simplement tenen experiència i saben que el sistema capitalista actual és una puta selva. I ho és perquè la tendència d’aquest sistema és de la transferència de poder de la classe treballadora cap a una minoria elitista en possessió de multinacionals. Aquest fet es coneix com a GLOBALITZACIÓ.

Però resulta que el problema no és la base del sistema en si -producció i intercanvi de bens i serveis en un lliure mercat dins el marc de la propiestat privada- sinó les CONDICIONS que regulen aquest lliure mercat. I aquestes condicions estan absolutament vinculades als VALORS de la societat en qüestió.

ELS VALORS EN EL SISTEMA CAPITALISTA

Ja que és un sistema basat en el rendiment, qualsevol entitat de negoci intentarà oferir el seu producte/servei amb la major qualitat al mínim cost possible. Així comença la competició per aconseguir -mitjançant l’enginy/picardia i/o la trampa- un producte/servei qualitatiu però a baix cost. Si una empresa aconsegueix convèncer els 5 sentits del comprador fent creure que la qualitat del producte/servei és superior al real, el rendiment és alt. Però l’afany d’augmentar el rendiment pot tenir conseqüències desastroses. Exemple:

Si un usuari compra oli de girasol a preu de mercat i li vènen barrejat amb oli de màquina -més barat, i per tant, millor rendiment (una situació real que fa anys es va viure a Espanya)- això tindrà greus conseqüències per la seva salut.

Heus aquí la raó per la qual cal imposar condicions per controlar el llibertinatge en els negocis.

En una societat on el màxim valor és la possessió de béns i poder -com és la nostra- les condicions seran mínimes, just per assegurar que els menys afavorits no surtin al carrer a crear disturbis a raó de sentir-se incapaços d’assolir un nivell de vida digne. Exemple: permisibilitat en la bombolla immobiliària.

En una societat -contrària a l’anterior- on el màxim valor sigui la salut i el benestar, l’estat imposarà màximes condicions a totes les entitats de negoci per garantir que el poder es mantingui a nivell popular -en detriment d’una minoria elitista-.

Sovint ens vènen que la nostra és una societat de benestar, però com ja hem vist a l’anterior post, és una democràcia piramidal amb varis esglaons on els superiors tenen més poder que els inferiors. Molts no se n’adonen, però la diferència augmenta dia a dia, i l’eina més eficient de tranferència de poder que ens sotmet a la moderna neoesclavitut és EL DEUTE.

Imatge: exemple de piràmide capitalista

EL SISTEMA BANCARI i el DINER-DEUTE

Un banc no és una empresa privada corrent ja que gaudeix d’una sèrie de privilegis. Quan una persona demana un crèdit, el banc literalment CREA aquests diners. La xifra demanada no es resta dels actius del banc, simplement crea nous diners en circulació. La condició que l’estat imposa és que tingui un petit % d’aquests diners en forma de reserves (aquest % s’anomena coeficient de caixa i a la zona euro és únicament del 2%). Això es coneix com a diner-deute i comprèn el 97% del diner en circulació.

És a dir, gairebé tots els diners que circulen pel món provenen d’un deute i, per tant, hauran de ser retornats en una quantitat superior per afrontar els interessos. Però com coi es pagarà el deute si no existeixen més diners per pagar els interessos?? La única opció -absurda i contraproduent- és demanant més crèdit, endeutar-nos per pagar deutes. És aquí on rau la neoesclavitut actual.

Cada cop que es crea diner-deute procedent d’un crèdit, és reparteix el pastís ( riquesa global d’una comunitat que comparteix una mateixa moneda) en més trossets, és a dir, la mateixa riquesa és representada per més i més diners provinents dels deutes. Aquesta és la principal raó de la inflació, sinònim de pèrdua de poder adquisitiu i devaluació de la moneda. Tots els que compartim moneda paguem el “pato” de la devaluació per préstam.

No només la població s’endeuta amb els bancs. L’estat també s’endeuta amb el BM (Banc Mundial) o FMI (Fons Monetari Internacional) que li deixa diners a canvi d’interessos, quan sembla absurd cobrar interessos a un estat com si d’un negoci es tractés. Això genera un deute global: tots els països estan endeutats amb el Banc Mundial, i aquests deutes en augment -que no es poden pagar per manca de diner existent- es transformen en impostos, o en rebaixa de pensions i serveis socials, o en infraestructures atrassades, etc.

Una crisi -com l’actual, o la del 1929 o 1970 o 1993- és una part del procés dels cicles econòmics del capitalisme. Conforma les fases de recessió i depressió, anteriors a la recuperació i auge.

En tant que entitat privilegiada, si el sector bancari privat fa fallida durant una crisi, l’estat li subministrarà els milions que calguin per evitar un caos financer que repercutiria a tota la població, tal com hem vist en la crisi actual.

Un cop els bancs tenen aquests diners -que paguem els contribuents- resulta que enlloc de concedir préstams a les empreses per incentivar l’economia, es dediquen a invertir en deute públic ja que invertir en l’estat és una garantia, a diferència d’invertir ens els desamparats (empreses, autònoms…) de la crisi que han provocat els mateixos bancs concedint hipoteques subprime o d’alt risc per l’afany descontrolat de RENDIMENT.

Una empresa qualsevol que inicia el seu camí demanarà un préstam al banc. En el cas que l’empresa entri en bancarrota i no pugui pagar les cuotes restants hem d’entendre que, tot i així, el banc hi guanya. El banc només ha de mantenir el 2% de reserves reals de diner creat en un préstam per manternir-se dins la legalitat, però coi, aquest és l’únic risc que corre quan ha creat el seu producte del no res! El banc fa màgia i crea diners i els reclama amb interessos!! Només a nivell macroeconòmic, si un alt nombre d’empreses no paguen els seus préstams, la relació d’aquest 2% de reserves es pot reduïr i pot provocar una falta de líquid per atendre els clients que vulguin retirar els seus dipòsits de l’esmentat banc. Però com ja hem vist, en aquest cas, l’estat serà l’encarregat d’injectar diners al banc per “salvar-lo”.

És per això que el banc és EL JUGADOR QUE SEMPRE GUANYA.